dilluns, 31 d’octubre del 2011

Els Panellets





Els panellets són uns pastissos petits, i de diverses formes, fets a base de massapà (ametlla molta i sucre) i altres ingredients que els donen un sabor i aroma característics. Són les postres típiques de la diada de Tots Sants a Catalunya, el País Valencià i Balears, juntament amb les castanyes, els moniatos o el vi dolç (típicament moscatell, mistela, vi de missa o vi ranci.
La base dels panellets és una barreja d'ametlles crues mòltes i sucre. Tots els tipus es couen al forn. Els més populars són els panellets de pinyons que estan fets de la base del panellet, arrebossada de pinyons i envernissats de clara d'ou, però també se n’elaboren de cafè, xocolata, coco, avellana, codonyat... tots amb la base de massapà pròpia del panellet.
Una mica d’història
Per Tots Sants els campaners havien de tocar a difunts tota la nit per tal que ningú no s'oblidés de resar per les ànimes del purgatori i pels fidels difunts. A la mitjanit veïns i feligresos s'apropaven a l'església i compartien amb els campaners fruits secs, galetes, dolços i vi dolç. D'aquest origen se n'ha derivat La Castanyada, festa en la qual es consumeixen els panellets i les castanyes cuites a la brasa del carbó. Es creu que l’origen més antic dels panellets segurament procedeix de la rebosteria àrab, per la seva composició a base d’ametlles i la influencia a tota la península d’aquella cultura.
Actualment els panellets han esdevingut productes molt populars consumits per totes les classes socials. Ja el 1807, segons explica el Baró de Maldà, eren molt populars i es venien al carrer; antigament es venien panellets i castanyes en unes parades situades al carrer de l'Hospital de Barcelona.
Avui en dia els panellets es compren a la pastisseria o es fan a casa, i es fa una festa per gaudir, en família o amics, d'aquests productes de tardor.
A casa, com cada any, els panellets els fa el pare, forner i pastisser de tota la vida, i que ara, a punt de fer 80 anys, segueixen sent perfectes i tant bons com quan en feia per vendre’ls. Encara recordo la cua de gent al carrer, com totes les diades, esperant per poder-ne comprar..

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Els Setze Jutges


Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové de l'embarbussament "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat".
La missió d'Els Setze Jutges era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l'ús del català cantant cançons contemporànies en aquesta llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan apareguessin cantants professionals. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta. Més tard el cercle s'anà ampliant amb nous cantants: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la dictadura —concretament l'any 1968— i amb la progressiva professionalització d'alguns dels seus membres, alguns dels quals van assolir una notable fama amb el temps.
El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, Maria del Mar Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escassa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es va queixar del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien mort: Miquel Porter (2004) i Delfí Abella (2007).

...................................

Aquests van ser Els Setze Jutges:

Miquel Porter i Moix


Miquel Porter i Moix (Barcelona, 10 de maig de 1930 - Altafulla, Tarragonès, 18 de novembre de 2004) fou historiador, catedràtic universitari, crític cinematogràfic i divulgador del cinema català de qualitat.
Encara que indissolublement unit al cinema, al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d'actor de teatre amateur, cantant, col•leccionista, guionista, cineclubista, fins a sindicalista i diputat al Parlament de Catalunya. Està considerat el principal estudiós de la història del cinema català i un dels fundadors de la Nova Cançó.


Remei Margarit





Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) és una psicòloga, escriptora, cantautora i professora de música, que participà en la Nova Cançó, fundant junt amb Josep Maria Espinàs Els Setze Jutges.
Va treballar com a mestra, documentalista, treballs editorials i ha escrit i escriu esporàdicament columnes al Diari de Barcelona, La Vanguardia i El País.
Fundadora del grup Setze jutges, ha enregistrat dos discos de cançons pròpies com a cantautora.


Josep Maria Espinàs




Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927) és un escriptor, periodista i editor català conegut del gran públic per les novel•les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
Autor d'una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.


Delfí Abella
Delfí Abella Gibert (2 de febrer de 1925 - 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatre i músic català de la Nova Cançó.
Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal•lada a Barcelona. L'any 1955 es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, un dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya. Un home de vasta cultura i de fermes conviccions catalanistes i cristianes, com el seu cunyat, l'Anton Cañellas Balcells.
Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i després s'especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou un dels psiquiatres més reconeguts de Catalunya durant la segona meitat de segle.

Francesc Pi de la Serra







Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 6 d'agost de 1942), conegut com a Quico Pi de la Serra, és un guitarrista i cantautor català, membre de Els Setze Jutges, i considerat un dels representants històrics de la Nova Cançó.


Enric Barbat



Enric Barbat (Enric Barbat i Botey), barceloní nascut el 1943 al barri de Gràcia, és el sisè membre d'Els Setze Jutges. S'hi integra l'any 1963 -en un recital celebrat a la Facultat de Dret- amb unes primeres cançons de clara influència brasseniana, que enregistra al seu primer EP.
De clara influència francesa; moltes de les seves cançons són de temàtica amorosa centrades quasi sempre en el desencant i el comiat, i també temes satírics.


Xavier Elies




Xavier Elies (Barcelona, 1941 – 30 de juny de 2010) era un economista i cantant català. Va ser el setè integrant des de l'any 1963 de l'antic grup Els Setze Jutges.
Xavier Elies va néixer a Barcelona i va enregistrar un sol disc, amb un estil característic seguint una línia humorística i satírica en la que predominava la influència dels grans autors de la chanson francesa, especialment Georges Brassens, del que és un fidel seguidor. Va realitzar amb la resta de membres de Els Setze Jutges gran nombre d'actuacions en directe i recitals per terres catalanes en una tasca important de divulgació de la Nova Cançó, encara que no va aconseguir l'èxit popular.
També va ser per poc temps cantant i instrumentista del grup Els Quatre Gats, el primer de les seves característiques que va cantar en llengua catalana.


Guillermina Motta




Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de 1942. És cantautora i intèrpret de cançons, locutora de ràdio, i també ha fet d'actriu al cinema.
Participà plenament en el moviment de la Nova Cançó. El 1964 entrà a Els Setze Jutges i publicà el primer single. L'any següent enregistrà Recital Guillermina Motta, que obtingué el Gran Premi del Disc Català. Gran coneixedora i amant de la cançó francesa
En 2007 fou guardonada, juntament amb els altres membres, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement per la seva tasca realitzada amb Els Setze Jutges, encara que no va recollir el premi personalment per considerar que la distinció arribava massa tard, quan alguns dels membres de Els Setze Jutges ja eren morts.


Maria del Carme Girau

Maria del Carme Girau (València, 1940) és una cantant i compositora valenciana que va formar part de la Nova Cançó fins que, a finals dels anys 60, ho va deixar per continuar la carrera de farmacèutica.
Originària de Simat de la Valldigna, Maria del Carme es va integrar al grup Els Setze Jutges l'any 1964, mentre estudiava Farmàcia a Barcelona, però va ser una veu efímera: amb la separació dels Setze, l'any 69 va abandonar la cançó i es va deslligar definitivament dels altres components del grup en traslladar-se a fora de Catalunya per motius professionals.




Martí  Llauradó





Martí Llauradó (Barcelona, 1947) va ser un cantautor nascut a Barcelona i que va ser membre del grup "Els Setze Jutges", fill de l’escultor Martí Llauradó i Mariscot.
Llauradó era estudiant de música quan va entrar a formar part com a membre dels Setze Jutges el 1965, va ser el desè "jutge". Va enregistrat només un parell de discos EP encara que de gran interès, era autor i intèrpret amb encerts estimables en la musicació de texts de poetes, concretament del poeta Joan Salvat-Papasseit. La seva tasca com a cantautor va ser breu, abandonà la cançó a finals dels anys 60, després d’alguns èxits entre el públic català, encara que sense una dedicació continuada, posteriorment va ser publicista.


Maria Amèlia Pedrerol









Maria Amèlia Pedrerol, 1950, és la més jove de Els Setze Jutges i el membre número dotze.
Tenia tot just catorze anys quan entra a formar-ne part i enregistra el seu primer disc al 1965, un EP que aplega quatre composicions pròpies. L'any següent publica un LP amb vuit temes: quatre de propis i quatre cançons franceses traduïdes per Delfí Abella i Josep Maria Espinàs.
Es retira dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.


Joan Ramon Bonet



Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma, 1944) és un fotògraf i cantautor mallorquí. Com a cantant, formà part de Setze Jutges juntament amb la seva germana Maria del Mar. Cantà entre 1963 i 1967 i enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Posteriorment, abandonà la música i es dedicà professionalment a la fotografia. El 1997, i de manera excepcional, participà en el concert "El Cor del temps", del 30è aniversari en el món de la música de la seva germana al Palau Sant Jordi on interpretà "Nova cançó de s'amor perdut".


Joan Manel Serrat
Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l'obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom de el noi del Poble-sec, va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare, Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la CNT, i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra.
Va estudiar de petit als Escolapis de Sant Antoni, i després a l'Institut Milà i Fontanals de Ciutat Vella. Als dotze anys, Serrat es matricula com a alumne intern a la Universitat Laboral de Tarragona, on estudia el batxillerat laboral superior amb l'especialitat industrial minera i la modalitat de torner-fresador.[1] Més endavant aconsegueix una beca per fer estudis d'agricultura a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona on, segons una irònica frase seva, escull l'especialitat de sexador d'aus. En realitat va acabar brillantment els estudis de perit agrícola, i obtingué el premi Claudi Oliveras al millor expedient acadèmic de cada promoció el 1963.
Mentre cursava els estudis cantava i aprenia a tocar la guitarra. El 1965 participà al programa Radioscope -del qual era presentador Salvador Escamilla- a Ràdio Barcelona, interpretant les seves primeres cançons. Poc temps després el van cridar per a oferir-li un contracte i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part d'Els Setze Jutges donant una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista.


Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Palma, Mallorca, 27 d'abril de 1947) és una cantant mallorquina especialitzada en música tradicional, tant mallorquina com d'arreu del mediterrani.
És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.
Des de petita va aprendre cançons tradicionals de les Balears.
L'any 1967 arriba a Barcelona i comença a cantar, després de vèncer la seva timidesa, amb Els Setze Jutges, important moviment de cantautors catalans amb els quals realitza les seves primeres actuacions. Aquest mateix any enregistra el seu primer disc ja amb cançons populars de Menorca.
El 1968 la censura del règim franquista li prohibeix cantar una de les seves cançons més conegudes: Què volen aquesta gent?.



Lluís Llach
Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova Cançó. El 1963, a l'edat de 16 anys, va a estar a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment fer estudis d'enginyeria. Dos anys després, s'inscriuria a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges.
La seva cançó més popular i més compromesa ha estat L'Estaca composta l'any 1968 quan només tenia vint anys, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarność, així com el 1997 també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.
Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona.[3] Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.
Segons paraules del mateix Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard.
Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per continuar els seus estudis internat al col•legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano, que li serviran per la seva carrera.
Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel•lectual de tres generacions.

Rafael Subirachs






Rafael Subirachs i Vila és un cantant, músic i compositor català. Va néixer a Vic (Osona) el 22 de juliol de 1948. Membre destacat de la Nova Cançó, ha excel•lit en la musicació i interpretació de textos de poetes catalans de tots els temps.
Fill del músic i pedagog Rafael Subirachs i Ricart, Rafael Subirachs va rebre una sòlida formació en música clàssica. Ben aviat, va ingressar com a puer cantor a l´Escolania de Montserrat (1958 - 1960) en qualitat de soprano solista sota la direcció musical del pare Ireneu Segarra. L'any 1967 va entrar a formar part dels Setze Jutges.


Si voleu saber més :  http://ca.wikipedia.org/wiki/Els_Setze_Jutges

dimecres, 28 de setembre del 2011

Ovidi Montllor



Ovidi Montllor i Toti Soler


Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dona'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar,
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat Papasseit


 homenatgeovidi.wordpress.com




Ovidi Montllor i Mengual, conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor amb una extensa trajectòria professional que comptà amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules.


            



"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense." 
Ovidi Montllor

dimarts, 27 de setembre del 2011

La Sardana

La dansa nacional de Catalunya

Monument a La Sardana, a Montjuich, obra de Josep Cañas

La dansa circular en la Mediterrània:
Els primers testimonis gràfics de danses de les terres mediterrànies s'han trobat en representacions de balls en els que els dansaires es donen les mans i mouen els peus, ja sigui en forma lineal o en forma circular: etruscs, ibers i altres pobles antics foren els qui ens han llegat relleus, pintures, escultures i ceràmiques que ho confirmen.  Però la primera descripció escrita fou la que va donar Homero en la seva Ilíada: “Ballaven solters i solteres formosos, les mans d’uns agafades a les mans dels altres. Amb els peus entrecreuats, es movien amb tal lleugeresa, com quan un terrissaire amb la ma al torn, proba de fer-lo rodar... Al costat de tan atractiva dansa, havia molta gent que es delectava amb aquest ball".

La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla fent una rotllana. La formació musical que acompanya les sardanes és típica de Catalunya i s'anomena cobla.
No hi ha cap nombre concret de balladors per poder ballar una sardana. Normalment es ballen formant parelles home-dona, mirant cap al centre de la rotllana. Les sardanes no són un ball excloent, és a dir, les pot ballar tothom qui ho desitgi i els balladors no cal que tinguin parella per poder entrar en una rotllana. A més, poden entrar-hi en qualsevol moment de la sardana.
La sardana té només dos passos principals, anomenats curts i llargs. Cada successió d'aquests compassos iguals s'anomena tirada, Així doncs, les tirades de curts i llargs es van alternant fins arribar a completar 7 o 10 tirades en total (10 en el cas de la sardana de tiratge empordanès i 7 en la de tiratge reduït). Hi ha diferents tipus de sardanes, encara que els principals són:
-  Sardana de concert: És una sardana que no està pensada per ser ballada, només per escoltar-la. Normalment es toquen dues tirades de curts i dues de llargs.
-  Sardana coral: És un tipus de sardana que es pot cantar, és a dir, que algun autor o poeta ha escrit una poesia per ser cantada amb la música d'una sardana. Aquesta sardana pot ser cantada per una coral sola o acompanyada per una cobla.
-  Sardana obligada: És un tipus de sardana on hi ha un instrument que fa de solista. Els més habituals que poden fer de solista són la tenora, el tible, el fiscorn i el flabiol. Vindria a ser el mateix que quan hi ha un solista en una orquestra simfònica que toca, per exemple, un concert per a violí i orquestra de Vivaldi.

Com ja us explicava a l'inici del text, és una formació instrumental típica de Catalunya. Els seus orígens es remunten a una formació antiga que es deia tres quartants (o antiga cobla de ministrers) i el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. Aquesta formació musical medieval es va ampliar i va donar lloc a la cobla moderna, tal i com la coneixem nosaltres avui en dia.
La cobla actual, normament la formen 11 músics que toquen 12 instruments. Alguns d'aquests instruments són originaris i típics de Catalunya i altres s'utilitzen en diferents formacions com bandes, orquestres simfòniques, rock, jazz... És a dir, que podríem dir que la cobla fusiona instruments de diferents cultures per crear una cultura musical pròpia.
Els instruments de la cobla moderna que són típics de Catalunya han evolucionat d'antics instruments medievals que hi havia a Catalunya durant l'Edat Mitjana. La resta, els que no són típics, han estat incorporats des d'altres formacions. Per tant, podríem classificar els instruments musicals de la cobla segons el seu orígen:
Instruments de la cobla típics de Catalunya: Flabiol i tamborí (tocats pel mateix músic), Tenora (n'hi ha 2), Tible (n'hi ha 2), Fiscorn (n'hi ha 2); i instruments de la cobla no típics de Catalunya: Trompeta (n'hi ha 2), Trombó, i Contrabaix.

Si voleu gaudir de com sonen tots plegats:



dansairesdelpenedes.cat 

La sardana, de Lluís Maria Xirinacs; disseny de Montserrat Jornet

dilluns, 26 de setembre del 2011

Que tinguem sort

Verges, concert de comiat


Que tinguem sort
Letra i música: Lluís Llach
1974

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.


dissabte, 24 de setembre del 2011

Salvem l'escola en català!



No acatem la sentència!

Blindem per Llei que el català sigui l'única llengua vehicular a l'ensenyament
Llei d'Iniciativa Legislativa Popular Salvem l'escola en català

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu
Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra
Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana
Article 4. El català, única llengua d'acollida de tot l'alumnat nouvingut
Article 5. El català, única llengua dels docents

Per signar, i més informació:   http://www.escolaencatala.cat/

dilluns, 19 de setembre del 2011

El timbaler del Bruc


Oli de F. Galofré
“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.
El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.
Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.
Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.
Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”
Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.
Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?
Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.
De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.
Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.
D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.
Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!




Aquesta és la funda del disc de vinil, que encara conservo, de la llegenda del Timbaler del Bruc.
Quan erem petits, els meus germans i jo,
els diumenges a la tarda ens quedavem bocabadats escoltant-lo


El primer monumet al Timbaler del Bruc es va fer de guix,
i més endavant el mateix Frederic Marés la va fer de pedra:

Al Bruc. Anoia

A Barcelona

A Santpedor

A Barcelona

A Montjuic. Barcelona