Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993) Poeta i assagista, va viure molt de temps a Cadaqués i la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, encara que també per les relacions humanes i el paisatge. Després d'un primer llibre que va ser celebrat per algunes de les millors veus del moment, El temps passa a Cadaqués (1986), va guanyar el prestigiós premi Carles Riba de poesia del 1989 amb el recull Pels camins remorosos de la mar.
Aquest fet va impulsar encara més una vocació de sempre que només es va manifestar de manera tardana amb publicacions. La seva mort prematura va impedir que gaudís de la publicació de la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.
Escriptores com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pilar Rahola o Montserrat Vayreda han lloat amb escrits les particularitats i excel·lències d'una veu que la mort no ha aconseguit silenciar.
Una mostra de la seva obra:
Alguna cosa mor
dins l'estàtica calma
del mar, que sols dibuixa
petits corrents marins
com si fossin senders
per on vam resseguir
esteles de desig,
sense por ni temença
del risc d'un gran naufragi.
Petits corrents marins
arrossegueu avui
tan sols un gran enyor.
....................................
Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que em desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.
Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u
i no podrà l'albada emportar-te
Ets el poema que no acabaré,
el dolç neguit que la passió dona,
ets una flama d'un vell esbarzer.
Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.
......................................................
I
Per què és l'amor que volem desmentir?
Val més desmentir el temps
transgressor de bellesa.
Culpem al temps, amor,
i esperem-lo indulgents.
El temps que no s'atura
també fa giragonses,
i en un revolt insòlit,
per no ser desmentit,
pot contradir les lleis,
i amb un gest generós
podria retornar-nos
l'amor que mai hem volgut desmentir.
II
Desmentirem el temps, si transgressor
se'ns emporta l'amor.
Però els somnis restaran per sempre,
únics fidels companys de les absències.
...................................................
En el tombant de la tarda,
rera els vidres entelats
pel fred de la cambra on jauen els records,
jo sento i veig intactes
les petjades que deixaren els teus passos.
No vull que pels camins foscos de l'oblit
es perdin aquells mots que proferíem
i aquells que restaren tremolant, sense ser dits.
No vull que res es perdi
per sempre en el no res.
................................................
Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.
Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.
.....................................................
Són molts anys d'amor
i ens pesa el cor,
i ens meravella l'arrel
poderosa d'aquest arbre
que ens aixopluga fa temps.
Quants intents d'escapar
del brancatge amorós,
que a voltes es projecta com ombra
enfosquint els camins
que voldríem emprendre
per buscar noves rutes
de somnis i gespa tendríssima
........................................................
El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.
...............................................
