Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Toti Soler

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,

bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar,
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat Papasseit

 homenatgeovidi.wordpress.com

Ovidi Montllor i Mengual, conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor amb una extensa trajectòria professional que comptà amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules.

            

 Si voleu saber més:   http://ca.wikipedia.org/wiki/Ovidi_Montllor_i_Mengual

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense." 

Ovidi Montllor

La Sardana

La dansa nacional de Catalunya

Monument a La Sardana, a Montjuich, obra de Josep Cañas

La dansa circular en la Mediterrània:

Els primers testimonis gràfics de danses de les terres mediterrànies s'han trobat en representacions de balls en els que els dansaires es donen les mans i mouen els peus, ja sigui en forma lineal o en forma circular: etruscs, ibers i altres pobles antics foren els qui ens han llegat relleus, pintures, escultures i ceràmiques que ho confirmen.  Però la primera descripció escrita fou la que va donar Homero en la seva Ilíada: “Ballaven solters i solteres formosos, les mans d’uns agafades a les mans dels altres. Amb els peus entrecreuats, es movien amb tal lleugeresa, com quan un terrissaire amb la ma al torn, proba de fer-lo rodar... Al costat de tan atractiva dansa, havia molta gent que es delectava amb aquest ball".

La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla fent una rotllana. La formació musical que acompanya les sardanes és típica de Catalunya i s'anomena cobla.
No hi ha cap nombre concret de balladors per poder ballar una sardana. Normalment es ballen formant parelles home-dona, mirant cap al centre de la rotllana. Les sardanes no són un ball excloent, és a dir, les pot ballar tothom qui ho desitgi i els balladors no cal que tinguin parella per poder entrar en una rotllana. A més, poden entrar-hi en qualsevol moment de la sardana.
La sardana té només dos passos principals, anomenats curts i llargs. Cada successió d'aquests compassos iguals s'anomena tirada, Així doncs, les tirades de curts i llargs es van alternant fins arribar a completar 7 o 10 tirades en total (10 en el cas de la sardana de tiratge empordanès i 7 en la de tiratge reduït). Hi ha diferents tipus de sardanes, encara que els principals són:

-  Sardana de concert: És una sardana que no està pensada per ser ballada, només per escoltar-la. Normalment es toquen dues tirades de curts i dues de llargs.
-  Sardana coral: És un tipus de sardana que es pot cantar, és a dir, que algun autor o poeta ha escrit una poesia per ser cantada amb la música d'una sardana. Aquesta sardana pot ser cantada per una coral sola o acompanyada per una cobla.
-  Sardana obligada: És un tipus de sardana on hi ha un instrument que fa de solista. Els més habituals que poden fer de solista són la tenora, el tible, el fiscorn i el flabiol. Vindria a ser el mateix que quan hi ha un solista en una orquestra simfònica que toca, per exemple, un concert per a violí i orquestra de Vivaldi.

Com ja us explicava a l'inici del text, és una formació instrumental típica de Catalunya. Els seus orígens es remunten a una formació antiga que es deia tres quartants (o antiga cobla de ministrers) i el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. Aquesta formació musical medieval es va ampliar i va donar lloc a la cobla moderna, tal i com la coneixem nosaltres avui en dia.

La cobla actual, normament la formen 11 músics que toquen 12 instruments. Alguns d'aquests instruments són originaris i típics de Catalunya i altres s'utilitzen en diferents formacions com bandes, orquestres simfòniques, rock, jazz... És a dir, que podríem dir que la cobla fusiona instruments de diferents cultures per crear una cultura musical pròpia.
Els instruments de la cobla moderna que són típics de Catalunya han evolucionat d'antics instruments medievals que hi havia a Catalunya durant l'Edat Mitjana. La resta, els que no són típics, han estat incorporats des d'altres formacions. Per tant, podríem classificar els instruments musicals de la cobla segons el seu orígen:

Instruments de la cobla típics de Catalunya: Flabiol i tamborí (tocats pel mateix músic), Tenora (n'hi ha 2), Tible (n'hi ha 2), Fiscorn (n'hi ha 2); i instruments de la cobla no típics de Catalunya: Trompeta (n'hi ha 2), Trombó, i Contrabaix.

Si voleu gaudir de com sonen tots plegats:



   Cobla Principal de La Bisbal - Bell Penedès

dansairesdelpenedes.cat 

La sardana, de Lluís Maria Xirinacs; disseny de Montserrat Jornet

Que tinguem sort

Verges, concert de comiat

Que tinguem sort

Letra i música: Lluís Llach

1974

Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.

Que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.

http://www.lluisllach.cat/  

Salvem l'escola en català!

No acatem la sentència!

Blindem per Llei que el català sigui l'única llengua vehicular a l'ensenyament
Llei d'Iniciativa Legislativa Popular Salvem l'escola en català

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu

Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra

Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana

Article 4. El català, única llengua d'acollida de tot l'alumnat nouvingut

Article 5. El català, única llengua dels docents

Per signar, i més informació:   http://www.escolaencatala.cat/

El timbaler del Bruc

Oli de F. Galofré

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.
El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.
Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.
Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.
Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”
Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.
Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?
Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.
De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.
Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.
Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta

Aquesta és la funda del disc de vinil, que encara conservo, de la llegenda del Timbaler del Bruc.

Quan erem petits, els meus germans i jo,

els diumenges a la tarda ens quedavem bocabadats escoltant-lo

El primer monumet al Timbaler del Bruc es va fer de guix,

i més endavant el mateix Frederic Marés la va fer de pedra:

Al Bruc. Anoia

A Barcelona

A Santpedor

A Barcelona

A Montjuic. Barcelona

Quima Jaume, poeta i assagista

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993) Poeta i assagista, va viure molt de temps a Cadaqués i la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, encara que també per les relacions humanes i el paisatge. Després d'un primer llibre que va ser celebrat per algunes de les millors veus del moment, El temps passa a Cadaqués (1986), va guanyar el prestigiós premi Carles Riba de poesia del 1989 amb el recull Pels camins remorosos de la mar.

Aquest fet va impulsar encara més una vocació de sempre que només es va manifestar de manera tardana amb publicacions. La seva mort prematura va impedir que gaudís de la publicació de la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.

Escriptores com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pilar Rahola o Montserrat Vayreda han lloat amb escrits les particularitats i excel·lències d'una veu que la mort no ha aconseguit silenciar.

Una mostra de la seva obra:

Alguna cosa mor
dins l'estàtica calma
del mar, que sols dibuixa
petits corrents marins
com si fossin senders
per on vam resseguir
esteles de desig,
sense por ni temença
del risc d'un gran naufragi.

Petits corrents marins
arrossegueu avui
tan sols un gran enyor.

....................................

Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que em desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.

Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u                                             
i no podrà l'albada emportar-te

Ets el poema que no acabaré,
el dolç neguit que la passió dona,
ets una flama d'un vell esbarzer.

Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.

......................................................

I
Per què és l'amor que volem desmentir?
Val més desmentir el temps
transgressor de bellesa.
Culpem al temps, amor,
i esperem-lo indulgents.
El temps que no s'atura
també fa giragonses,
i en un revolt insòlit,
per no ser desmentit,
pot contradir les lleis,
i amb un gest generós
podria retornar-nos
l'amor que mai hem volgut desmentir.

II
Desmentirem el temps, si transgressor
se'ns emporta l'amor.
Però els somnis restaran per sempre,
únics fidels companys de les absències.

...................................................

En el tombant de la tarda,
rera els vidres entelats
pel fred de la cambra on jauen els records,
jo sento i veig intactes
les petjades que deixaren els teus passos.
No vull que pels camins foscos de l'oblit
es perdin aquells mots que proferíem
i aquells que restaren tremolant, sense ser dits.
No vull que res es perdi
per sempre en el no res.

................................................

Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.
Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.

.....................................................

Són molts anys d'amor
i ens pesa el cor,
i ens meravella l'arrel
poderosa d'aquest arbre
que ens aixopluga fa temps.
Quants intents d'escapar
del brancatge amorós,
que a voltes es projecta com ombra
enfosquint els camins
que voldríem emprendre
per buscar noves rutes
de somnis i gespa tendríssima

........................................................

                         

El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.

                  

...............................................

Si voleu saber-ne més:  http://www.escriptors.cat/autors/jaumeq/pagina.php?id_sec=967

Llonguet

gastroteca.cat

El llonguet es un pa artesà típic de Catalunya; és petit, d'uns 100 grams, ovalat i amb un solc tot al llarg en la seva part superior. Actualment ja no se'n troba a gaires forns, i dels que hi ha, pocs són autèntics llonguets.

S'elabora amb pasta de pa normal, però el secret del perquè queda diferent la molla és la forma en que es treballa la pasta, que es plega d'una manera concreta fins fer-ne una barra i després de deixarla reposar, es torna a repetir el mateix procés per segona vegada deixant reposar la pasta un altre cop el temps necessari abans de tallarla a trossos; cada tros és un llonguet, que abans d'enfornar-lo se li fa un petit tall al mig perquè grenyi. S'ha de coure a temperatura alta i poca estona, raó per la que abans era el primer que s'enfornava després de cremar els costals o la llenya; i he dit 'abans' perquè ja quasi no queden forns que cremin llenya.

Fa molts anys el pa es pesava, i si no arribava ben bé al pes que havía de fer la peça, es posava un trosset de pa per complementar, però això va anar variant, i més cap aquí la torna era un llonguet o un crostó de coca d'oli o de forner amb sucre, pinyons i anís, cosa que molts i moltes ja esperàven i que abans d'arribar a casa ja s'havien crospit.
Parlo amb propietat perquè el meu avi, el mau pare i un tiet han esta forners tota la vida, i jo he crescut entre sacs de farina.

Com es plega la pasta per fer llonguets 

Pa amb tomàquet

flickr.com

El pa amb tomàquet és una de les preparacions més característiques i originals de la cuina catalana,  i que forma part del seu Corpus Culinari. Alguns diuen que es pot considerar el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal. Tradicionalment, menjat amb una arengada a sobre, era un àpat de pagès. Es pot acompanyar amb botifarres, fuet, formatges, anxoves o un altre peix adobat, o verdures rostides a la graella com l'escalivada, però el que amb els anys s'ha convertit en el més popular és el pa amb tomàquet i pernil.
La base original solien ser les llesques de pa de pagès, però a l'actualitat s'utilitza també pa de barra o qualsevol altre tipus de pa.
El pa amb tomàquet ha assolit un cert reconeixement a Espanya com a "plat català".

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pa_amb_tom%C3%A0quet

...i si torrem les llesques i abans de sucar-lo amb tomàquet hi freguem un all... és excel·lent!!

    Pa amb tomaquet - Toti Soler/Cinta Massip

Poema del nostre estimat Miquel Martí i Pol

escriptors.cat

El pa amb tomàquet.

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;

pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;

pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per comparitr el que mengem
i fer petar la xerrada

que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més agradable.

Miquel Martí i Pol

L'Àguila Negra

myspace.com

    mimar - l'aguila negra

flickr.com

Poques cançons en català han estat èxits a l'estat espanyol: "L'àguila negra" va arribar al número 1 de les llistes l'any 1971. Maria del Mar Bonet havia deixat Mallorca per estudiar ceràmica a Barcelona. Va entrar en contacte amb el Setze Jutges i va començar a cantar en públic, superant la seva timidesa.
Curiosament, actuaria també amb el Grup de Folk. Contractada per Concèntric, va publicar cançons de gran repercussió, com "Què volen aquesta gent ?". En un concert a Madrid va rebre l'oferiment d'Oriol Regàs d'incorporar-se a una nova discogràfica, Bocaccio Records. El director musical, Alan Milhaud li va proposar gravar versions d'altres intèrprets. La condició que va posar la Maria del Mar era que les adaptacions fossin en català. Acceptada, es va triar "L'aigle noir", una cançó de Barbara de gran èxit a França en aquells moments.

http://www.tv3.cat/treuredelcap/cancons/aguilanegra

Un bon dia o potser una nit
prop del mar jo m’havia adormit,
quan de cop el cel s’omple de llum

i un ocell negre surt sense venir d’enlloc

Lentament, les ales bategant,
lentament ella anava girant
prop de mi el batec s’acabà
i com caigut del cel l’ocell es va aturar

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit
i al seu front mil raigs de to suau
l’ocell rei coronat lluïa un diamant blau

Amb el bec la cara em va tocar
el seu coll em vaig trobar a la mà
fou llavors que jo vaig saber qui
imatge del passat volia tornar amb mi

Bon ocell porta’m amb tu al país
d’altres temps sigues el meu amic
com abans amb somnis clars d’infant
per por tremolant, estels i més estels

Com abans amb somnis clars d’infant
com abans damunt d’un núvol blanc
com abans tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record la pluja llançarem

L’ocell negre tombà els ulls al sol
cap al cel tot d’una emprengué el vol...

Per saber de la Maria del Mar Bonet: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_del_Mar_Bonet

Tossudament alçats

unitat.cat

   Lluís Llach - Tossudament alçats

blocs.mesvilaweb.cat

Som aquí, tossudament alçats,

proclamant el nom, el temps i el lloc

que ens dol i pertany,

si vols amb els punys ben oberts,

si cal amb els punys ben tancats,

per mor que el somni que tenim junts es faci possible. 

De bell nou i deslliurats d'enyors

gent d'allà i d'aquí ens donem el dret d'escriure el futur

pensant que aquest vell país

potser encara és el camí

que ens faci anar més lluny i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,

el desig d'un nou món des de les nostres arrels,

una llum, una llum, una llum que ens crema els ulls,

fermament som aquí per conviure l'univers.

Coneixent les pedres al camí,

no és només un somni, també és mesura de llibertat.

L'anhel que neix en cadascú,

tot fent-se afany d'un futur,

que és de tots si ens donem la mà per a un món possible.

Una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,

el desig d'un nou món des de les nostres arrels,

una llum, una llum, una llum ens crema els ulls,

fermament som aquí per conviure l'univers.

Sóm aquí tossudament alçats

novament i deslliurats d'enyors,

sóm aquí

Lluís Llach. 2006

Catalunya aixeca el teló

El tret de sortida a la nova temporada teatral ha estat, com ja és habitual, amb una gala que sota el títol "Catalunya aixeca el teló" s'ha fet als jardins del TNC. La gala, que han conduït el mag Lari i l'actriu Mònica Pérez i ha emès TV3 en directe, ha presentat les novetats i la programació de tots els teatres de Catalunya d'una temporada que ve farcida de musicals.
A través d'una gran pantalla situada sobre l'escalinata del TNC, s'ha presentat la nova programació amb un "lipdub" amb més de 200 actors de les produccions teatrals que es podran veure aquesta temporada acompanyats d'un bon nombre d'actors amateurs. Un cop presentades les novetats, uns 200 intèrprets han sortit literalment de la pantalla i han animat el públic amb un "flashmob" musical.
Enguany, aquesta trobada, organitzada per ADETCA (Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya), els Teatres Públics de Barcelona i l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, ha canviat de nom. I és que fins ara es deia "Barcelona aixeca el teló".
A banda d'actors i actrius, directors, productors, programadors i tota la gent relacionada amb el món del teatre, a la gala també hi han anat el president de la Generalitat, Artur Mas; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el regidor de Cultura de la ciutat, Jaume Ciurana.
Malgrat la crisi, l'escena catalana resisteix i el nombre d'espectadors ha augmentat un 2% respecte de la temporada 2009-2010.

http://www.324.cat/noticia/1373026/ociicultura/La-gala-Catalunya-aixeca-el-telo-dona-el-tret-de-sortida-a-una-temporada-farcida-de-musicals

10a. Gala de Presentació

Temporada Teatral 2011-2012 

TNC (Teatre Nacional de Catalunya)



 

http://www.tv3.cat/videos/3683950/Catalunya-aixeca-el-telo



Anem al teatre!

Fira Tàrrega

Fira Tàrrega, Teatre al carrer

bcncultura.cat

La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega és el mercat internacional de les arts escèniques més important del sud d’Europa, que té lloc anualment, el segon cap de setmana del mes de setembre.

La Fira de Teatre és un espai per a l’exhibició i la compravenda d’espectacles i a la vegada un fòrum anual per al contacte, l’intercanvi i la difusió entre professionals. Artistes, institucions, empreses, xarxes, així com un gran nombre de públic molt participatiu tenen la seva cita anual a Tàrrega, per mostrar o conèixer les creacions més actuals de les arts escèniques.

La Fira abraça les diverses disciplines escèniques i comprèn una variada oferta d’espectacles; una programació extensa i selecta de la producció espanyola i internacional, que fa una incidència especial en les formes contemporànies i visuals per tal de garantir la innovació i la difusió artístiques.
L’objectiu fonamental de la Fira de Teatre és contribuir decididament a la dinamització de la indústria de les arts escèniques. L’organització treballa al llarg de tot l’any per promocionar la producció artística, facilitar la contractació i fer possible la circulació d’artistes i companyies pels circuits d’exhibició nacionals i internacionals.

La Fira, fundada l’any 1981 pel grup Comediants, converteix la ciutat de Tàrrega en un magnífic aparador de les arts escèniques contemporànies i en una impressionant festa popular.

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-1851-cat-fira_tarrega_teatre_al_carrer.htm

L'idioma no és una arma

Manifest d'un amic castellanoparlant, mestre de llengua i literatura, poeta i escriptor.

biosfera.cat

L’ idioma no és una arma.

La bandera està bé, porta un pal coronat amb un punxó. La bandera porta castells, torres, canons, banderes i lleons, espases... la bandera juga amb tot el militar, la bandera és guerrera; només es doblega quan està de dol, només així està trista.
Però l’ idioma no desitja res, no li falta res, té i inventa gestos per entendre’s, adquireix segon a segon noves persones en les que expandir-se , té cervells en els que es multiplica i s’enriqueix, negocia importacions i exportacions per a un balanç exquisit i sense núvols en el futur. L’ idioma està per sobre dels parlants, i els parlants s’haurien de limitar a parlar, no a utilitzar els uns sobre els altres.
Sóc castellanoparlant i tracto de pensar en el moment en què els llatins ens van obligar a parlar el seu idioma en aquestes contrades, em faig càrrec del sofriment i tortura que representaria, i en l’alliberament d’aquesta tortura van sorgir els nostres idiomes, no un sol idioma; no tornem a caure en la mateixa història, “l’ idioma de l' imperi”, per això a cadascú la seva parla, i allà on vagis aprèn l’ idioma que hi hagi. 
M’avergonyeixo que s’empri el meu idioma per subjugar al català o qualsevol altre idioma. L’ idioma no és una ama, és una part important de la nostra ànima i la nostra essència on vivim. El meu idioma és increïble, però no val res quan atempta contra un altre.

Lagtal, 10/09/2011

Escrit original:

El idioma no es un arma.

La bandera está bien, lleva un palo, un remate duro o un pincho apuntado. La bandera lleva castillos, torres, cañones, banderas y leones, espadas, la bandera juega con lo militar, la bandera es guerrera, solo se dobla cuando está de luto, solo allí está triste.
Pero el idioma no desea nada, no le falta nada, posee e inventa  gestos para entenderse , adquiere segundo a segundo nuevas personas en las que extenderse, tiene cerebros en los que multiplicarse y enriquecerse, negocia  importaciones y exportaciones para un balance exquisito y sin nubes en el futuro. El idioma está por encima de los parlantes, y los parlantes se debieran limitar a parlarlo, no a utilizar los unos sobre los otros.
Soy castellanoparlante y trato de pensar en el momento en que los latinos nos obligaron a hablar su idioma en estos lares, me hago cargo del sufrimiento y tortura que representaría , y en la liberación de esa tortura surgieron nuestros idiomas, no un solo idioma; no volvamos a caer en la misma historia, "el idioma del imperio" por eso a cada cual su habla, y donde vayas aprende en el idioma que haya.
Me avergüenzo de que usen mi idioma para sojuzgar al catalán o a cualquier otro idioma. El idioma no es un arma, es una parte importante de nuestro alma y nuestra esencia en donde vivimos. Mi idioma es increíble, pero no vale nada cuando atenta contra otro.

Lagtal, 10/09/2011

En nom del respecte i de la pluralitat, gràcies.

11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya

L'onze de setembre

En Homenatge als Patriotes, Màrtirs i Herois,
que l'11 de Setembre de 1714 sacrificaren la seva vida per la Llibertat de Catalunya

"Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap Traïdor,
fins perdent nostres Banderes, serà l'Urna de l'Honor" 
Poema de Frederic Soler (1839-1895)

Castells i castellers

badalona.cat

Els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII), al Camp de Tarragona, i que després es van estendre cap al Penedès, i durant el segle XX per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears, especialment a partir dels anys 80.

Un casteller és una persona que forma part d'una colla castellera, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada.

Orígens: Hom suposa l'origen dels castells, tal com s'entenen avui dia, en l'antic Ball dels Valencians, un dels que es realitzava en l'entorn de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb una figura constituïda per l'aixecament d'una construcció humana, que amb el temps va anar agafant importància i alçada, fins a independitzar-se del ball. Al segle XV ja es feien les moixigangues, balls també amb construccions humanes, de les quals és reminiscència la Muixeranga d'Algemesí. Al segle XVIII la seva popularitat s'estengué fins al sud de Catalunya on eren practicades al Camp de Tarragona i comarques dels voltants, on les colles participaven en les festivitats de les viles.

Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.  

http://ca.wikipedia.org/wiki/Castells

oglobo.globo.com

Trobada de castellers

Pujada d'un pilar de 4 a les escales de la catedral de Girona

Hem caigut i caurem moltes vegades,
però sempre ens tornarem a aixecar...!!

Pep Guardiola, Medalla d'Or del Parlament de Catalunya

  pais petit ( lluis llach i ocults )
fotolog.com    

Josep Guardiola i Sala, més conegut com a Pep Guardiola (Santpedor, Bages, 18 de gener de 1971) és un exfutbolista i entrenador de futbol català. Ha estat un dels migcampistes més valorats del Futbol Club Barcelona, on actuà de cervell del dream team blaugrana, tot i que més tard també jugà en altres equips. Des de la posició de centrecampista defensiu, Guardiola, dotat d'una bona tècnica, organitzava l'equip, distribuïa el joc i marcava el ritme dels partits segons convenia. Actualment (i per tercer any consecutiu) exerceix d'entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona, amb el qual aconseguí un triplet històric la temporada 2008-2009 (Copa del Rei, Lliga i Copa d'Europa), en el seu primer any com a màxim responsable tècnic, i que acabaria fent un històric sextet en ampliar-lo en la següent temporada amb la Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa de futbol i el Campionat del Món de Clubs de futbol

Ha jugat 47 vegades amb la selecció espanyola i ha estat també el capità de la selecció catalana durant molts anys.

Tercer fill de Valentí Guardiola i de Dolors Sala, la seva fama de gran futbolista es va començar a forjar a La Salle de Manresa. Era el preferit a l'hora de formar els equips a l'hora del pati, ja que el seu equip guanyava sempre. Tot i que físicament era dèbil, tècnicament era molt bo. El primer gran ídol futbolístic de Guardiola va ser Michel Platini, del qual tenia una foto a l'habitació. Les veus de la seva qualitat van arribar fins a Antoni Marsol i Ramon Casado, tècnics del Club Gimnàstic de Manresa. El pas del Nàstic al Barça va ser gairebé casual: el seu pare, Valentí, va omplir una butlleta d'un diari esportiu per fer una prova, i tot i que d'entrada no va obtenir cap resposta positiva, un dia (i en bona part per la gran insistència d'Oriol Tort) el Barça va oferir-li d'anar a viure a la Masia per seguir la seva formació al planter del club blaugrana.

L'any 2011 fou guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya pel seu "èxit aconseguit com a entrenador i per transmetre valors com l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal"

Té la sang blau grana i cuatre barres al cor




"el meu país és tant petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí"

'Si ens llevem ben d'hora i penquem, som un país imparable'  

Felicitats, Pep! 

Festes d'Olot. La Garrotxa

coneixercatalunya.cat

Festes del Tura

Les festes del Tura són les festes Majors d'Olot. El seu nom prové de la patrona de la ciutat, la Verge del Tura, i es celebren pels volts del dia 8 de setembre.
És una de les festes majors estivals més concorreguda de Catalunya i es caracteritza pel gran nombre d'actes i concerts a l'aire lliure. Cal destacar que a diferència de la majoria de festes majors de ciutats mitjanes, les Festes del Tura es desenvolupen íntegrament dins de la ciutat, sobretot al casc antic.
Potser l'acte més tradicional de tots és el ball de gegants, nans i cavallets a la Plaça Major de la vila, que coincideix sempre amb el dia 8 de setembre. Els gegants d'Olot, el Gegant i la Gegantessa, encapçalats pel Cap de Lligamosques són sens dubte les figures més representatives de les Festes del Tura.
Pel que fa a les activitats nocturnes, destaca la Turinada que està esdevenint la festa nocturna més multitudinària, esbojarrada i popular. Aquesta és una festa/rua que travessa el centre d'Olot acabant al carrer del Tura, on se celebra el Ball de l'Hora, comprimit per la multitud, amb molts decibel·lis, aigua i globus gegants. Tot i no dur gaire més de 15 edicions la Turinada s'està consolidant com una autèntica tradició olotina.
Els Gegants d'OlotEls gegants, nans i cavallets, juntament amb la resta de la faràndula (l'Àliga Vella, l'Àliga Nova, el Bou, El Drac del Carme, el Pollastre, el Conill amb els dos Conillets, la Vaca, el Gat i el Porc i el Xai) són en diverses ocasions d'aquestes dates els protagonistes en els diversos cercaviles que volten pels carrers d'Olot.
Altres actes que tenen lloc durant aquests dies son: sardanes, concerts de música, "La Batalla de les Flors" -desfilada de carrosses i batalla de confeti-, competicions esportives, curses de braus, els correbous, el correfoc a càrrec de Pim Pam Pum Foc i, darrerament, els "encierrus".
Una bona mostra de la participació ciutadana a les propostes festives són també: el Ball de l'Hora, la Turinada, l'Estirada de corda o el concurs de Llançament de Pinyol d'Oliva.
Les festes del Tura es clouen cada any amb una gran exhibició pirotècnica seguida de nou pel tradicional Ball dels Gegants, amb espelmes, a la plaça Major.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Festes_del_Tura

Enllaços externs: http://joventutiesports.olot.cat/festes/

El ball dels gegants

El ball dels nans





El ball dels cavallets

Temps de "La Festa Major"

naciodigital.cat

emillamola.com

Una festa major és la festa més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició, com ara la seva fundació. Aquesta festa pot ser alhora una festa patronal, o siga una festa en honor a un sant patró o santa patrona. Sovint, quan no s'escau en estiu, hom celebra una segona festa major en aquesta època de l'any.
Les festes majors són el punt de trobada d'una comunitat local que es reuneix anualment a l'entorn d'uns escenaris comuns –la plaça, el cafè o l'església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics compartits.
Les festes majors catalanes se celebren almenys des del segle XIII. Al segle XIV la prodigalitat en les despeses féu que moltes constitucions de bisbats limitessin als clergues el nombre de convidats a l'àpat de festa major. Ferran II, en una pragmàtica del 1487, prohibí que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc, però aquesta fou derogada l'any següent, a petició dels pagesos, que negociaren amb el rei la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe i que al·legaven el costum de rebre, per les festes majors, els amics i els parents.
TradicionsSolen durar tres dies (que a moltes ciutats i viles hom fa coincidir amb les fires), el primer dels quals hom considera feriat, i se sol intentar fer coincidir amb un cap de setmana.
Entre els actes religiosos, han estat o són tradicionals les vespres o completes a la vigília, l'ofici solemne, amb un orador invitat per al sermó i la processó (sovint amb gegants i nans), acompanyats, tots, per música de banda.
Entre els actes profans, cercaviles, balls a l'envelat o en un teatre (on també se celebren concerts i representacions teatrals o líriques), balls de sardanes o de danses tradicionals, a la plaça, cóssos amb divertiments infantils (com la sortija, salts amb sacs o trencar l'olla), toros o corre-bous, competicions esportives, focs d'artifici, correfocs, diables, castells, fires (cavallets, tir al blanc, autos de xoc, etc.), etc. La corporació municipal presideix els actes més solemnes. Hom enrama o adorna amb garlandes els carrers, i a la majoria de les cases es fa un gran àpat, al qual són convidats parents i amics forans. Hom acostuma a estrenar vestits.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Festa_major                                                                                        guiamanresa.com

Si voleu conèixer molts gegants:
http://gegants.weebly.com/index.html

Ia i Batiste

IA I BATISTE

Duet nascut als anys setanta, compost per Josep Maria (Ia) Clua i Jordi Batiste. La seva música és molt innovadora al seu moment, i beu tant de la tradició de la cançó com de les noves tendències alternatives i progressives del rock. La seva trajectòria està marcada per l'àlbum CHICHONERA'S CAT (1975). Tant Ia Clua com Jordi Batiste tenen sòlides carreres com solistes.

Ia i Batiste es forja el 1972 quan Ia Clua i Jordi Batiste decideixen ajuntar les seves experiències musicals. Clua representa la poesia i el lirisme i prové de la tradició de la cançó (havia començat el 1968 amb el grup Dos+Un). Per la seva part, Batiste és la rauxa i la innovació: comença als quinze anys amb la formació Els tres tambors, per anar a parar a la Companyia S.L., el grup que acompanya les primeres actuacions del galàctic Sisa. Però Jordi Batiste és l'ànima del projecte Maquina!, grup pioner de música underground i progressiva a l'Espanya de final dels anys 60, amb repercussió a nivell europeu.

UN GRAN DIA (1972) és el primer treball del grup, una mescla anàrquica però suggestiva de poesia i electricitat, entre la nova cançó catalana i la música experimental i progressiva del moment, d'arrel anglosaxona. El duet enregistra indistintament en català i anglès.

Joan Manuel Serrat els produiex CHICHONERA'S CAT (1975), que esdevé un dels àlbums més importants de la música progressista del país a la dècada dels any 70. Una visió poètica de la realitat, amb apunts dolços i multicolors, un mostrari de delicades i minúscules obres d'art. Un àlbum que es defineix per "Bon dia, lluna", "El noi i la cançó" i "Ocells", però sobretot per "El gessamí i la rosa", el poema de Josep Carner musicat per Ia Clua. El duet es dissol després d'aquest àlbum, en el seu millor moment.

Amb la inesperada acceptació de les reedicions del duet, Ia i Batiste tornen als escenaris i enregistren el disc EN DIRECTE (1993), recull de les seves actuacions a l'Espai de Barcelona amb la col·laboració de representants de les noves generacions del rock català.

Al cap de tres anys publiquen ESFERA MALHEUR (1995), que presenten en un memorable concert el dia de Sant Jordi a sobre d'una Golondrina del port de Barcelona, que va navegant tot el dia amb desenes de convidats a bord com Serrat, la Dharma o Carles Benavent. També actuen com a convidats en el concert de l'Elèctrica Dharma al Palau Sant Jordi. Aquell mateix any el grup es torna a dissoldre i des de llavors tant Ia Clua com Jordi Batiste han seguit per separat amb les seves respectives carreres musicals.
http://www.icatfm.cat/

(Una cançó plena de records) 

M'he trobat enamorat de tu

bo i mirant-te a través del sifón

com una finestra inversemblant

tu eres una imatge de verd clar

i les bombolles eren com ocells.

Era tan bonic aquell moment,

tu mirant-me, neta i transparent,

que un quadre s'ha format.

Com una reina tu eres d'aquell món

i les bombolles eren com ocells.

I és que les lletres de la marca del sifón

i l'efecte casual que té la refracció

han col·locat una gran corona

sobre el teu cap:

sifons de Martorell.

Les lletres de la marca del sifón

de Martorell S.L.

Ens hi hem adherit

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.

Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats (nosaltres també)

AFIRMEM:
•Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
•Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
•Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
•Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
•Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.
SUBRATLLEM:
•Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
•Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
•Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.
EN CONSEQÜÈNCIA:
•Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
•Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
•Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html

Jo em crec el que passa en la nit estrellada d'un vers

                         Il·lustració de Pete Revonkorpi

Darrere les paraules només et tinc a tu.

Trist el qui mai no ha perdut

per amor una casa.

Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.

Jo em crec el que passa en la nit

estrellada d'un vers.

Joan Margarit