Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Toti Soler

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,

bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar,
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar,
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat Papasseit

 homenatgeovidi.wordpress.com

Ovidi Montllor i Mengual, conegut artísticament com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), fou un cantautor valencià de la Nova Cançó i actor amb una extensa trajectòria professional que comptà amb més de vint àlbums editats i amb la participació en més de mig centenar de pel·lícules.

            

 Si voleu saber més:   http://ca.wikipedia.org/wiki/Ovidi_Montllor_i_Mengual

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense." 

Ovidi Montllor

La Sardana

La dansa nacional de Catalunya

Monument a La Sardana, a Montjuich, obra de Josep Cañas

La dansa circular en la Mediterrània:

Els primers testimonis gràfics de danses de les terres mediterrànies s'han trobat en representacions de balls en els que els dansaires es donen les mans i mouen els peus, ja sigui en forma lineal o en forma circular: etruscs, ibers i altres pobles antics foren els qui ens han llegat relleus, pintures, escultures i ceràmiques que ho confirmen.  Però la primera descripció escrita fou la que va donar Homero en la seva Ilíada: “Ballaven solters i solteres formosos, les mans d’uns agafades a les mans dels altres. Amb els peus entrecreuats, es movien amb tal lleugeresa, com quan un terrissaire amb la ma al torn, proba de fer-lo rodar... Al costat de tan atractiva dansa, havia molta gent que es delectava amb aquest ball".

La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla fent una rotllana. La formació musical que acompanya les sardanes és típica de Catalunya i s'anomena cobla.
No hi ha cap nombre concret de balladors per poder ballar una sardana. Normalment es ballen formant parelles home-dona, mirant cap al centre de la rotllana. Les sardanes no són un ball excloent, és a dir, les pot ballar tothom qui ho desitgi i els balladors no cal que tinguin parella per poder entrar en una rotllana. A més, poden entrar-hi en qualsevol moment de la sardana.
La sardana té només dos passos principals, anomenats curts i llargs. Cada successió d'aquests compassos iguals s'anomena tirada, Així doncs, les tirades de curts i llargs es van alternant fins arribar a completar 7 o 10 tirades en total (10 en el cas de la sardana de tiratge empordanès i 7 en la de tiratge reduït). Hi ha diferents tipus de sardanes, encara que els principals són:

-  Sardana de concert: És una sardana que no està pensada per ser ballada, només per escoltar-la. Normalment es toquen dues tirades de curts i dues de llargs.
-  Sardana coral: És un tipus de sardana que es pot cantar, és a dir, que algun autor o poeta ha escrit una poesia per ser cantada amb la música d'una sardana. Aquesta sardana pot ser cantada per una coral sola o acompanyada per una cobla.
-  Sardana obligada: És un tipus de sardana on hi ha un instrument que fa de solista. Els més habituals que poden fer de solista són la tenora, el tible, el fiscorn i el flabiol. Vindria a ser el mateix que quan hi ha un solista en una orquestra simfònica que toca, per exemple, un concert per a violí i orquestra de Vivaldi.

Com ja us explicava a l'inici del text, és una formació instrumental típica de Catalunya. Els seus orígens es remunten a una formació antiga que es deia tres quartants (o antiga cobla de ministrers) i el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. Aquesta formació musical medieval es va ampliar i va donar lloc a la cobla moderna, tal i com la coneixem nosaltres avui en dia.

La cobla actual, normament la formen 11 músics que toquen 12 instruments. Alguns d'aquests instruments són originaris i típics de Catalunya i altres s'utilitzen en diferents formacions com bandes, orquestres simfòniques, rock, jazz... És a dir, que podríem dir que la cobla fusiona instruments de diferents cultures per crear una cultura musical pròpia.
Els instruments de la cobla moderna que són típics de Catalunya han evolucionat d'antics instruments medievals que hi havia a Catalunya durant l'Edat Mitjana. La resta, els que no són típics, han estat incorporats des d'altres formacions. Per tant, podríem classificar els instruments musicals de la cobla segons el seu orígen:

Instruments de la cobla típics de Catalunya: Flabiol i tamborí (tocats pel mateix músic), Tenora (n'hi ha 2), Tible (n'hi ha 2), Fiscorn (n'hi ha 2); i instruments de la cobla no típics de Catalunya: Trompeta (n'hi ha 2), Trombó, i Contrabaix.

Si voleu gaudir de com sonen tots plegats:



   Cobla Principal de La Bisbal - Bell Penedès

dansairesdelpenedes.cat 

La sardana, de Lluís Maria Xirinacs; disseny de Montserrat Jornet

Que tinguem sort

Verges, concert de comiat

Que tinguem sort

Letra i música: Lluís Llach

1974

Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.

Que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.

http://www.lluisllach.cat/  

Salvem l'escola en català!

No acatem la sentència!

Blindem per Llei que el català sigui l'única llengua vehicular a l'ensenyament
Llei d'Iniciativa Legislativa Popular Salvem l'escola en català

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu

Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra

Article 3. Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana

Article 4. El català, única llengua d'acollida de tot l'alumnat nouvingut

Article 5. El català, única llengua dels docents

Per signar, i més informació:   http://www.escolaencatala.cat/

El timbaler del Bruc

Oli de F. Galofré

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.
El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.
Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.
Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.
Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”
Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.
Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?
Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.
De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.
Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.
Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta

Aquesta és la funda del disc de vinil, que encara conservo, de la llegenda del Timbaler del Bruc.

Quan erem petits, els meus germans i jo,

els diumenges a la tarda ens quedavem bocabadats escoltant-lo

El primer monumet al Timbaler del Bruc es va fer de guix,

i més endavant el mateix Frederic Marés la va fer de pedra:

Al Bruc. Anoia

A Barcelona

A Santpedor

A Barcelona

A Montjuic. Barcelona

Quima Jaume, poeta i assagista

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993) Poeta i assagista, va viure molt de temps a Cadaqués i la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, encara que també per les relacions humanes i el paisatge. Després d'un primer llibre que va ser celebrat per algunes de les millors veus del moment, El temps passa a Cadaqués (1986), va guanyar el prestigiós premi Carles Riba de poesia del 1989 amb el recull Pels camins remorosos de la mar.

Aquest fet va impulsar encara més una vocació de sempre que només es va manifestar de manera tardana amb publicacions. La seva mort prematura va impedir que gaudís de la publicació de la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.

Escriptores com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Pilar Rahola o Montserrat Vayreda han lloat amb escrits les particularitats i excel·lències d'una veu que la mort no ha aconseguit silenciar.

Una mostra de la seva obra:

Alguna cosa mor
dins l'estàtica calma
del mar, que sols dibuixa
petits corrents marins
com si fossin senders
per on vam resseguir
esteles de desig,
sense por ni temença
del risc d'un gran naufragi.

Petits corrents marins
arrossegueu avui
tan sols un gran enyor.

....................................

Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que em desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.

Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u                                             
i no podrà l'albada emportar-te

Ets el poema que no acabaré,
el dolç neguit que la passió dona,
ets una flama d'un vell esbarzer.

Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.

......................................................

I
Per què és l'amor que volem desmentir?
Val més desmentir el temps
transgressor de bellesa.
Culpem al temps, amor,
i esperem-lo indulgents.
El temps que no s'atura
també fa giragonses,
i en un revolt insòlit,
per no ser desmentit,
pot contradir les lleis,
i amb un gest generós
podria retornar-nos
l'amor que mai hem volgut desmentir.

II
Desmentirem el temps, si transgressor
se'ns emporta l'amor.
Però els somnis restaran per sempre,
únics fidels companys de les absències.

...................................................

En el tombant de la tarda,
rera els vidres entelats
pel fred de la cambra on jauen els records,
jo sento i veig intactes
les petjades que deixaren els teus passos.
No vull que pels camins foscos de l'oblit
es perdin aquells mots que proferíem
i aquells que restaren tremolant, sense ser dits.
No vull que res es perdi
per sempre en el no res.

................................................

Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.
Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.

.....................................................

Són molts anys d'amor
i ens pesa el cor,
i ens meravella l'arrel
poderosa d'aquest arbre
que ens aixopluga fa temps.
Quants intents d'escapar
del brancatge amorós,
que a voltes es projecta com ombra
enfosquint els camins
que voldríem emprendre
per buscar noves rutes
de somnis i gespa tendríssima

........................................................

                         

El crepuscle ha envaït
a poc a poc la badia
i l'ha omplerta d'una
llum màgica, quasi divina.
El mar s'ha condormit
i les barques es troben com
somortes després del tràngol del migdia.
Un vol de gavines juganeres
ens evoca el cant dels amants.
Els perfils de Pení i es Bufadors
són ombres xineses
que ens recorden l'embruix
dels misteris de la nit.
Hora de capvespre vora mar.
Hora de calma i de repòs,
d'aixoplugar-nos dins nostre
i retrobar tot allò que hem perdut pel camí,
sota un sol xafogós de migdia.

                  

...............................................

Si voleu saber-ne més:  http://www.escriptors.cat/autors/jaumeq/pagina.php?id_sec=967

Llonguet

gastroteca.cat

El llonguet es un pa artesà típic de Catalunya; és petit, d'uns 100 grams, ovalat i amb un solc tot al llarg en la seva part superior. Actualment ja no se'n troba a gaires forns, i dels que hi ha, pocs són autèntics llonguets.

S'elabora amb pasta de pa normal, però el secret del perquè queda diferent la molla és la forma en que es treballa la pasta, que es plega d'una manera concreta fins fer-ne una barra i després de deixarla reposar, es torna a repetir el mateix procés per segona vegada deixant reposar la pasta un altre cop el temps necessari abans de tallarla a trossos; cada tros és un llonguet, que abans d'enfornar-lo se li fa un petit tall al mig perquè grenyi. S'ha de coure a temperatura alta i poca estona, raó per la que abans era el primer que s'enfornava després de cremar els costals o la llenya; i he dit 'abans' perquè ja quasi no queden forns que cremin llenya.

Fa molts anys el pa es pesava, i si no arribava ben bé al pes que havía de fer la peça, es posava un trosset de pa per complementar, però això va anar variant, i més cap aquí la torna era un llonguet o un crostó de coca d'oli o de forner amb sucre, pinyons i anís, cosa que molts i moltes ja esperàven i que abans d'arribar a casa ja s'havien crospit.
Parlo amb propietat perquè el meu avi, el mau pare i un tiet han esta forners tota la vida, i jo he crescut entre sacs de farina.

Com es plega la pasta per fer llonguets